Ex Libris
Racó per llegir
La història de Ralf és immensa i tan fràgil que es trenca a les mans. En només una nit de Carnaval, Jan van Mersbergen trasllada per escrit les reflexions d’un pare artificial en una família complicada i l’impacte d’uns fills impostats sobre un home perdudament enamorat. Per damunt de tot, A l’altra banda de la nit esdevé la plasmació d’un acte de generositat enorme, que eixampla el cor del lector i el fa estremir a mesura que va passant pàgines.
Des que es va topar amb l’amor de la Sara, en Ralf està pres per pròpia voluntat. Ella va arribar acompanyada d’una preadolescent amb problemes de bulímia, un nen aferrat a una joguina i dues petites sordmudes que necessiten atenció constant. Les cadenes dels quatre fills passen de la Sara al Ralf quan aquest decideix fer-se’n càrrec fins al punt de recloure’s a casa durant cinc anys i viure pendent d’una existència sense horaris, sotmesa als requeriments ofegats de les dues discapacitades. Les emocions impregnades a la novel·la de Van Mersbergen embolcallen el lector amb fermesa, en un viatge on el protagonista és un barquer sense rumb que s’ha perdut a ell mateix procurant ajudar els altres.
Amb una escriptura sòbria i personatges de cristall, A l’altra banda de la nit adopta una estructura de dues velocitats. El ritme frenètic i la ingesta desmesurada d’alcohol fan de la festa de disfresses una bogeria compartida amb desconeguts que no jutgen perquè cadascú porta la cara tapada. Alhora, la presa de consciència de Ralf segueix una dinàmica pausada per entendre la seva pròpia realitat des de l’anonimat. Construïda a base de metàfores concises, un deix poètic i silencis intermitents, el relat travessa la consciència humana per constatar que, tal com escriu Van Mersbergen, ‘l’amor és una grua de càrrega’.
Núvol
En A l’altra banda de la nit (Naar de overkant van de nacth), Raig Verd Editorial, març 2013, Jan van Mersbergen, un mestre de la concisió en tots els sentits, redueix l’odissea del seu protagonista a un sol dia —més en concret, a una sola nit. Una nit de Carnaval —que s’allarga i s’allarga, fins a arribar a enllaçar amb el dia següent— que sembla no prometre res de bo; una nit de destrucció o autodestrucció, on fa la impressió que l’únic que importa és quantes cerveses seràs capaç de beure’t, abans de caure rodó al terra. (…)
És per això que convé llegir-lo amb una atenció acurada, tenint tothora en consideració que, en la prosa de l’autor neerlandès, normalment una frase és… molt més que una simple frase!. Diu allò que sembla voler dir i un xic —o un molt— més. Sobretot quan hom es concedeix el goig d’una segona —tercera, quarta o…— (re)lectura i pren consciència del curós i pacient treball d’escriptura (i reescriptura) que hi ha al darrere. Com un bon escultor de les paraules —“Qui pogués escriure una cosa tan maca com això […]. Capturar Carnaval en paraules”, (pàg. 35”)—, no tan sols ha anat polint i polint la seva obra, eliminant tot allò que no creia ineludible, sinó que únicament l’ha lliurada al públic —o potser ha estat l’editor qui l’hi ha treta de les mans?— quan ha estat segur que no podria lluir més. (…)
Si volem assaborir-la com es mereix, doncs, convé que ens concentrem en la lectura des de bon començament, ja des de la primera línia del primer paràgraf: “Per Carnaval no vas disfressat d’una altra persona; per Carnaval per fi ets tu mateix”, (pàg. 7). Una frase inicial sublim, antològica que —com anirem constatant a mesura que llegim— anirà prenent més i més força (i sentit), fins a desembocar en les tan esplèndides com emotives pàgines finals de la novel·la. Aquelles on hauràs aprés que només essent tu mateix —navegant per les teves aigües interiors— podràs saber on (i a qui) pertanys; podràs descobrir si has estat (o no) capaç de bastir el teu lloc —i, sobretot, la teva llar— al món. En definitiva, si has sabut viure o si, simplement, t’has deixat viure. (Xavier Serrahima)
Suplement Quadern de llibres
El tema clàssic de l’amor és tractat amb sensibilitat i naturalitat, amb una visió molt tendra i alhora valenta de les relacions de parella; trobarem el nostre protagonista en els seus pensaments més íntims i honestos, en la seva rauxa no pot deixar de pensar en la Sara i en la quitxalla, és un viatge en el fons del seu cor on s’adona, que malgrat la càrrega i sacrifici que suposen, les necessita, i té cura les bessones amb emotivitat: «les nenes són presoneres del silenci i de la foscor» i veu quina és l’autentica veritat: Em necessiten. O sóc jo qui necessita ajudar-los? Novella àgil que combina perfectament els moments d’humor histriònic amb moments d’una extrema delicadesa, no pot deixar indiferent al lector. Lector que entre tanta festa trobarà moments sublims que el captivaran. El repte del protagonista és el nostre repte: trobar un lloc on ens estimin i estimem. (Josep Terradas)